Sant mercedari, la figura gegant i carismàtica ha distorsionat la llegenda. El seu cognom era Surróns o Salóm, degeneració del patronímic Serraíns, sobrenom amb què es distingia al cavaller Arnau de Cardona, fill natural del vescomte Guillén, i als seus fills. Els Serraíns eren terratinents de Portell, a la Segarra, d’on va venir al món Ramón, cap a l’any 1300, d’una manera tan excepcional que el sobrenom de nonat suplantar al familiar de Serrai: Va morir la seva mare de malpart i es va donar per malmesa la criatura, però arribant a la vetlla el comte de Cardona va practicar a la seva cunyada la cesària i va extreure amb vida al petit. A fra Ramon Salóm se li troba per primera vegada al monestir del Puig reunit a Capítol general, el 7 de maig de 1324. Devia ser molt jove (el 1317 encara no havia ingressat) i estaria estudiant per sacerdot. Hi havia precedit una infància marcada per l’orfandat, la pietat (sobretot cap a la Mare de Déu, que el Nonat assumeix com a mare i que venera entranyablement a la imatge de la Mare de Déu que trobava a l’ermita de Sant Nicolau), l’harmonia amb la natura (els camps de blat i alzinars de la Segarra), el contacte amb el monestir de Poblet (a l’escola del monacal, sembla, va passar alguns anys), el pupil·latge del seu oncle el Comte. L’ingrés de Ramon a la Mercè no va ser casual: L’Orde tenia molt prestigi a Catalunya; tenia convent en el propi Portell (Sant Nicolau des de 1245); hi havia ja un familiar a l’Institut, fra Ramon de Cardona; l’Ordre canalitzava perfectament les inquietuds i gustos del Segarrense (marianisme, amor als marginats des de la seva condició d’orfe).
Fra Ramon Salóm va tenir una carrera rutilant en l’Orde: El 8 de maig de 1335 era un dels quatre definidors del Capítol provincial de Lleida; va sortir electe redemptor, va marxar molt després a terra de moros, es va quedar com a ostatge per un grup de captius periclinants i, perquè va clamar i va reclamar contra els atropellaments dels esclavistes, li van cosir la boca amb un garfi (que es va conservar a l’urna de les seves relíquies). Cap a l’any 1339 era comanador de Palma, ho testifica una carta del rei Jaume IV de Mallorca. El 14 d’abril de 1341 estava de vicari al santuari de Monflorite (Osca); tal dia va obtenir un diploma de Pere IV d’Aragó per tallar els abusos de certes persones que, havent rebut herències, no complien amb els sufragis que deixaven encarregats els testadors per a l’església mercedària (el document real inclus recull conceptes i paraules del propi Ramon, pel qual D. Pedro expressa afecte). A principis de l’any 1344 el trobem en el grup dels sis electors generals que van designar general mercedari al pare Vicent Riera; ser elector general implicava una enorme categoría i el màxim ascendent a l’Institut, aconseguit pels seus mèrits personals i els serveis a la seva Orde, sobretot en la redenció de captius que, segons els cronistes, va realizar personalment quatre vegades.
Amb tals predicaments i el suport dels Cardona no és estrany que fos nomenat cardenal. Quan anava a emprendre viatge a la cort papal, va voler passar per la seva terra i, inesperadament, va morir a Cardona. El seu cos se’l disputaven Portell, Cardona i els Mercedaris, venint a parar (la llegenda diu que a lloms d’una mula cega, a la qual se li va confiar dirimir la discussió entre els pretendents, i que va morir després d’haver donat els tres tombs) a l’ermita de Sant Nicolau. Aquí se’l venera des del dia de la seva mort en llaor de multituds. Se’l representa amb un palmell triplement coronat (corones de confessor, màrtir i cast), adorant una custòdia (recordatori del pur amor a l’Eucaristia i del viàtic que, segons la tradició, va rebre miraculosament en el tràngol de la seva mort) i amb unes mares agenollades davant seu (com nonat, especial protector de les gestants). Sant Ramon Salóm, el Nonat, pot ser presentat com un repte en la lluita dels creients en pro de la vida, enfront de la societat hedonista d’avui.
